dijous, 8 d’octubre del 2020

 

El proper mes de Octubre comentarem el llibre

L´infinit dins d´un jonc de Irene Vallejo

Si les condicions sanitaries o aconsellen o no

“El infinito en un junco” (Siruela), 452 págs.

Después de siglos escribiendo sobre materiales como la piedra, la madera o el metal egipcios habían logrado fijar la escritura sobre un objeto flexible, ligero y transportable. Un avance revolucionario. Ese es un momento estelar de la humanidad, digno de un capítulo en esa memorable obra de Stefan Zweig.

El infinito en un junco es el título del libro de Irene Vallejo. Doctora en Filología Clásica por las Universidades de Zaragoza y Florencia, Irene Vallejo es también novelista, columnista en el Heraldo de Aragón y autora de dos libros infantiles. Woody Allen dice en uno de sus guiones «he acabado un curso de lectura rápida», y su interlocutor le pregunta, «¿qué tal te ha ido?», a lo que Allen contesta, «bien, bien, he leído Guerra y Paz». De nuevo le pregunta su interlocutor «¿Y de qué va la novela?» (esta novela de Tolstoi tiene 1.300 páginas), a lo que Allen sentencia «Va de rusos».

¿De qué va El infinito en un junco? Pues bien, va de libros y de bibliotecas. Es una historia de los libros en un recorrido apasionante por el mundo clásico que llega hasta las, los

lecturas de nuestros días y nuestras noches. El subtítulo lo explica: La invención de los libros en el mundo antiguo. Pero es mucho más que un recorrido deslumbrante por la historia de los libros en el mundo clásico. A lo largo de estas 449 páginas hacemos, en realidad, un viaje por el mundo clásico a través de los libros. Y todo ello con referencias constantes a la actualidad, pasando por autores y cineastas que han formado parte de una educación sentimental (Flaubert dixit), en la que me siento identificado; de Borges a Twain, de Cavafis a Bryce Echenique, de Canetti a Faulkner, de Auster y Pérez-Reverte a Vargas Llosa, de Tarantino a Scorsese.

Sostiene Vallejo que los libros «tienen la sutil capacidad de trazar un mapa de los afectos y las amistades». El infinito en un junco es una apasionada declaración de amor a la lectura, a la literatura, es una declaración de amor a los libros: «Hay algo asombroso en el hecho de haber conseguido preservar las ficciones urdidas hace milenios. La humanidad desafió la soberanía absoluta de la destrucción al inventar la escritura y los libros. De alguna forma misteriosa y espontánea el amor por los libros forjó una cadena invisible de gente que, sin conocerse, ha salvado el tesoro de los mejores relatos, sueños y pensamientos a lo largo del tiempo».

De la historia de la Biblioteca de Alejandría a la imaginada Biblioteca de Babel de Borges, este libro es una reivindicación práctica de los clásicos grecolatinos

Este libro es Las mil y una noches de los libros y de las bibliotecas en el mundo clásico. Va enlazando relatos que surgen uno del otro, al contarse uno, de repente surge otro relato, y este otro crea otro nuevo. La narratio de la retórica clásica, story telling le llaman ahora (al decirlo en inglés le parece más importante a quien lo pronuncia). De la fascinante historia de la Biblioteca de Alejandría a la imaginada Biblioteca de Babel de Borges (¿o era real?), pasando por la Villa de los Papiros de Herculano, de los poemas de amor de Safo a la subversión amatoria de Ovidio, este libro es también una reivindicación práctica de los clásicos grecolatinos, de la necesidad de las humanidades clásicas para entendernos mejor a nosotros mismos (a veces es doloroso). «No todo lo nuevo merece la pena: las armas químicas son una invención más reciente que la democracia», y es que, decididamente, no hay nada más moderno que el mundo clásico.

Clasificamos las cosas para comprenderlas mejor, y clasifican este libro como ensayo, pero es en parte un libro de memorias, es un libro de relatos y, sí, es también un ensayo, que tiene ritmo narrativo y poético, deliciosamente escrito, en el que el lector se disuelve al leerlo. Unos egipcios, al borde del Nilo, hace cinco mil años, mezclaron la orientación de las fibras del junco de papiro y así inventaron una hoja en la que escribir. Lo hicieron para que, cinco mil años después, pudiéramos disfrutar tanto leyendo esta obra luminosa, El infinito en un junco, cuya lectura atrapa y seduce al lector con su ritmo, su fluidez y su fuerza.

EL LIBRO, CORREDOR DE FONDO

«El libro ha superado la prueba del tiempo, ha demostrado ser un corredor de fondo», y miles de años después leerlo es una de las cosas que le dan sentido a este suspiro. Leer esta obra de la filóloga clásica Irene Vallejo es, como escribió Marco Aurelio, «retirarte hacia esa pequeña región en la que eres tú mismo». No te la pierdas.

Irene Vallejo Moreu


Nacionalidad

Española

Educada en

Universidad de Zaragoza Ver y modificar los datos en Wikidata

Ocupación

Escritora Ver y modificar los datos en Wikidata

Irene Vallejo Moreu (Zaragoza1979) es una filóloga y escritora española.1

Trayectoria[editar]

Doctora en Filología Clásica por las universidades de Zaragoza y Florencia,1​ su labor se centra en la investigación y divulgación de los autores clásicos; así, por ejemplo, colabora con el periódico Heraldo de Aragón, donde mezcla temas de actualidad con enseñanzas del mundo antiguo. Fruto de ese trabajo ha publicado dos libros recopilatorios de sus columnas semanales, El pasado que te espera y Alguien habló de nosotros.2

Compagina esa labor con su actividad literaria. En 2011 publicó su primera novela, La luz sepultada, una historia de suspense.3​ Su segunda novela fue El silbido del arquero, publicada por la editorial Contraseña, en la que plantea una historia de aventuras y amor, ambientada en tiempos legendarios, recordando a los conflictos contemporáneos.4​ También ha cultivado la literatura infantil y juvenil con las obras El inventor de viajes, ilustrada por José Luis Cano, y La leyenda de las mareas mansas, en colaboración con la pintora Lina Vila.5​ Ha sido incluida en la antología de narradoras aragonesas Hablarán de nosotras (2016) con el relato El mal invisible.5

Obras[editar]

·         Terminología libraria y crítico-literaria en Marcial (2008)

·         El pasado que te espera (2010)

·         La luz sepultada (2011)

·         El inventor de viajes (2014)

·         La leyenda de las mareas mansas (2015)

·         El silbido del arquero (2015)

·         Alguien habló de nosotros (2017)

·         El infinito en un junco (2019)

Premios[editar]

·         Quinto Certamen Los Nuevos de Alfaguara (1997)

·         Premio Búho '97 a los Aragoneses del Año.

·         Premio de la Sociedad de Estudios Clásicos al Mejor Trabajo de Investigación (2005)

·         Mención especial del Jurado en el Premio Internacional de Novela Histórica Ciudad de Zaragoza (2012)

·         Premio Sabina de Plata (2017)

·         Premio Ojo Crítico de narrativa (2019)6

·         Premio Los Libreros Recomiendan (2020), en categoría de no ficción, por El infinito en un junco.7




divendres, 13 de març del 2020



El proper mes de abril  del 2020 comentarem el llibre
La Trena de Laetitia Colombani

Un punto de encuentro para los


La trenza
Laetitia Colombani
Salamandra editorial
Título original: La tresse
Traducción de José Antonio Soriano
206 Páginas
18 €
La trenza es uno de esos libros que te llaman la atención. Salamandra suele elegir obras que destacan por su gran calidad literaria y su originalidad. Estas dos cualidades, unidas a la brevedad del texto, aparecen en esta obra que, a buen seguro, será uno de los libros de este año. Y con toda la razón.
La trenza nos narra las vidas entrecruzadas de tres mujeres. Smita, una mujer intocable india, y que quiere que su hija tenga una vida mejor que la de ella, que se dedica a limpiar pozos negros de sus vecinos. Giulia, una chica siciliana, joven, y con ciertas ambiciones. Su padre, que mantiene una fábrica de pelucas, la última de la isla, acaba de sufrir un accidente. Sarah, la tercera mujer de la historia, canadiense, es una ambiciosa abogaba que ha logrado auparse como consejera en uno de los más prestigiosos bufetes de la ciudad. Su puesto peligra debido a las avaricias y malas artes de sus compañeros. Tres mujeres, tres increíbles vidas, que en un cierto momento de la historia se verán unidas para siempre.
Soy un librero curioso, de esos que se interesan en leer y descubrir obras interesantes para mis clientes. No me paro en los típicos libros de moda y grandes éxitos. Es por ello que suelo curiosear y leer autores nuevos y de editoriales pequeñas. Salamandra es una de mis preferidas. Y La trenza ha sido una de las alegrías de este año. Es una obra sencilla, con tres líneas narrativas, cada una con una mujer como protagonista, y que aborda varios temas, todos ellos muy interesantes. Poco más he de decir. Dejar que sea el propio lector el que bucee en las bellas historias de esta obra y se asombre con sus personajes, algo que me ha ocurrido a mí y que me ha procurado que la devore en sólo un día.
Laetitia Colombani (Burdeos, 1976) estudió cine en la escuela Louis-Lumière y dirigió su primera película con tan sólo veinticinco años. En poco tiempo, se ha consolidado como directora, guionista y actriz. Ha trabajado con intérpretes de la talla de Audrey Tautou, Emmanuelle Béart o Catherine Deneuve. La trenza, su ópera prima, se ha convertido en un fulgurante éxito editorial: vendida en casi treinta países antes incluso de su publicación, ha permanecido durante meses en lo más alto de las listas de ventas francesas, tras conquistar a la crítica y al público y ganar el prestigioso Prix Relay.
La trenza es una bellísima obra breve que ningún lector ha de dejar pasar. Una obra maestra plagada de historias y concisión.

Laetitia Colombani
Laetitia Colombani
·         País:Francia
·         Nacimiento:Burdeos, 1976
Biografía de Laetitia Colombani
Laetitia Colombani es una directora, actriz, guionista y escritora francesa nacida en Burdeos en el año 1976.  Tras licenciarse en la Escuela Nacional Superior Louis Lumière, con 25 años debutó en el séptimo arte con el cortometraje Le Dernier Bip para el que escribió el guion, dirigió y actuó. Después de esto ha seguido dirigiendo, escribiendo y actuando tanto en cortos como en largometrajes.         
En 2017 publicó su primera novela La trenza (La Tresse) que ha sido un éxito de crítica, ganando varios premios, y de público con más de medio millón de copias vendidas y habiéndose traducido a casi treinta idiomas diferen
                                                               Afegitó no controlat nº 47 per el mes de abril 2020

Un bes de Deu
                                      A  la gentil poetissa  Srta. Roser Matheu y Sadó

Fineix l´hivern: arriba l´oreneta
apunta´l brot als arbres despullats,
y espargintne les grises nuvolades
un sol rohent fa verdejar los blats.

Y floreix entre´ls rochs la farigola
y un estol de violes brota arreu.
¡Alegréus, arbres séchs y terres ermes,
que´l Mars us ha portat un bes de Deu!
1906
Poema de Dolors Monserdá de Macià1845-1919
Del llibre Poesies.Bracelona Ilustració. Catalana 1911

diumenge, 16 de febrer del 2020


El proper mes de mars  del 2020 comentarem el llibre
Aloma de Mercè Rodoreda

·         Rodoreda, Mercè
.Aloma
Barcelona, Edicions 62 (Col·lecció universal de butxaca El Cangur), 1994.
ISBN: 84-297-1308-5 D.L.: B. 17.123-1994
Aloma es va passar la mà pel ventre. Sentia una mena d'orgull. No, no era orgull, era una altra cosa, no sabia què, que li donava força. Tantes de proves l'havien fet tornar valenta. La mort de Dani, sobretot. I aquella sensació, cada dia més fonda, d'estar obligada a viure.
sinopsi

Aloma és una noia que viu amb el seu germà Joan, la seva cunyada Anna i el seu nebot Dani. L'arribada del seu cunyat Robert des d'Amèrica crea molta expectació. Els sentiments d'Aloma cap a ell són contradictoris, es mouen entre l'atracció i la repulsió. Tanmateix acaben mantenint relacions. Entretant, Dani cau malalt i finalment mor. Joan, mentre, és infidel i s'endeuta per la seva amant. Això fa que s'hagin de vendre la casa i anar a viure de lloguer. Les desgràcies culminen amb el descobriment d'una relació amorosa que Robert havia deixat a Amèrica i la seva marxa. Tot i el dolor, Aloma decideix continuar vivint pel fill que espera.
ressenya
Una de les qüestions que ens podríem plantejar davant d'Aloma és de si es tracta d'una novel·la autobiogràfica. Sovint confiar en l'autobiografisme és caure en una temptació inevitable, sobretot quan alguns paral·lelismes entre l'obra i la vida de l'autor semblen convidar-nos-hi. En el cas d'aquesta novel·la, on sí trobem aquesta vinculació, sembla una qüestió molt clara.
Existeixen alguns esdeveniments que lliguen realitat i ficció: la relació d'una jove amb un familiar de més edat, principalment, però també la ubicació de la llar en una casa amb jardí. Això sembla indicar el caire autobiogràfic del llibre. En el mateix sentit, podríem llegir l'ús de l'estil indirecte lliure, que permet fins i tot incloure pensaments íntims de la protagonista. Igualment l'escriptora trenca la linealitat del temps i deixa que apareguin els records de la noia per associacions lliures. Així doncs, la narració ens introdueix només en el món d'Aloma, que podríem veure com l'alter-ego de Rodoreda.
Malgrat tot, és important no confondre la ficció amb l'autobiografia: naturalment l'autora s'inspira en la pròpia experiència vital, i tanmateix cal dir que la novel·la va molt més enllà de l'anècdota personal i intenta construir una ficció, centrant-se en l'anàlisi de la psicologia de la seva protagonista.
Rodoreda comença a desenvolupar-hi el seu estil característic basat sobretot en el recurs simbòlic. Identifica el jardí i la llar amb el món de la innocència, món que Aloma abandonarà al llarg de la novel·la. Es tracta, per tant, d'una novel·la que narra la transformació de l'infant en adult, a través del descobriment de la mort, l'amor, l'engany i, al final, del deure que s'encarna en un fill.
L'autora marca la sortida del món infantil amb el marciment de les flors. També utilitza amb finalitat simbòlica el temps: l'obra comença a la primavera, el temps de la florida, continua amb l'estiu, el clímax de la trama, la tardor suposa el principi de la decadència i a l'hivern s'encadenen tots els desastres. La novel·la conclou amb la promesa d'una nova primavera, quedant així un final obert.
Malgrat que pugui semblar el contrari, és una novel·la d'aparença molt senzilla: el seu vocabulari és planer, no té grans descripcions i evita tractar directament els temes transcendentals igual que evita caure en la grandiloqüència. Però, tot i així, aconsegueix una gran profunditat. El resultat és una novel·la que potser fou un exercici catàrtic per l'autora, que intentava deixar enrere els errors de la seva joventut.


Mercè Rodoreda i Gurgu  Biografia abreujada
Rodoreda en una foto d'estudi feta a Ginebra el decenni de 1960modifica
Naixement
(ca) Mercè Rodoreda i Gurguí modifica
10 octubre 1908 
modifica
Barcelona modifica
Mort
13 abril 1983 modifica (74 anys)
Girona modifica
Causa de mort
Lloc d'enterrament
Formació
Camp de treball
Ocupació
Activitat
1930 modifica –
Ocupador
Gènere
Influències
Primeres obres
Obres destacables[mostra]
Família
Cònjuge
Joan Gurguí (1928–1937) modifica
Parella
Armand Obiols (1939–1971) modifica
Fills
Pares
Premis[mostra]

Lloc web
Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona10 d'octubre de 1908 - Girona13 d'abril de 1983) fou una escriptora catalana que va rebre, entre altres guardons, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980.[1]
Es considera l'escriptora de llengua catalana contemporània més influent,[2] tal com ho testifiquen les referències d'altres autors a la seva obra i la repercussió internacional, amb traduccions a més de trenta llengües.[n. 1][3][4]
La seva producció comprèn tots els gèneres literaris; Rodoreda conreà tant la poesia com el teatre o el conte, tot i que destaca especialment en la novel·la. Pòstumament se'n descobrí el vessant més pictòric, que sovint havia quedat en segon terme per la importància que Rodoreda donava a la pròpia escriptura:
«
Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por.[5]
»
— Mercè Rodoreda, Pròleg a Mirall Trencat
Infància (1908-1921)[modifica]
Mercè Rosa Rodoreda i Gurguí nasqué el 10 d'octubre de 1908[6] en una petita torre amb jardí del carrer de Sant Antoni, actualment carrer de Manuel Angelon, al barri de Sant Gervasi de CassolesBarcelona. Fou l'única filla d'Andreu Rodoreda i Sallent, comptable d'una armeria, i Montserrat Gurguí i Guàrdia. Tots dos eren grans amants de la literatura i el teatre i, de fet, havien assistit a classes de declamació a l'Escola d'Art Dramàtic, que posteriorment esdevindria l'Institut del Teatre, impartides per Adrià Gual.[7][8] La seva mare també tenia un gran interès per la música.[7]
Rodoreda només cursà l'educació primària durant sis anys, de 1915 fins a 1917 a l'Escola Lurdes del barri de Sarrià i de 1917 fins a 1920 al centre Nuestra Señora de Lourdes [9][10] que era més proper a casa seva, al carrer de Pàdua, a l'altura del carrer de Vallirana. Després va anar a una acadèmia on estudià només francès i aritmètica comercial [9].
L'avi matern, Pere Gurguí, era un admirador de Jacint Verdaguer —de qui havia estat amic— i havia col·laborat com a redactor a les revistes La Renaixensa i L'Arc de Sant Martí.[7][11] L'any 1910, Pere Gurguí féu aixecar un monument en memòria de Jacint Verdaguer al jardí de casa que duia un gravat amb el títol de les dues obres més importants de l'autor, Canigó i L'Atlàntida; aquell indret es convertí en l'espai de festes i reunions de la família.[11] La figura de l'avi la marcà intensament i l'arribà a considerar el seu mestre. Gurguí li inculcà un profund sentiment catalanista, i un amor a la llengua catalana i a les flors que quedaren ben reflectits al llarg de tota l'obra de Mercè Rodoreda.
«
Recordo la sensació d'estar a casa quan, abocada a la barana del terrat, veia caure damunt la gespa i les hortènsies les flors blaves de la xicranda. No sabré explicar-ho mai; mai no m'he sentit tan a casa com quan vivia a casa del meu avi amb els meus pares.[12]
»
— Mercè Rodoreda, Imatges d'infantesa.
El 18 de maig de 1913, amb només cinc anys, actuà per primer cop en una obra de teatre amb el paper de la nena Kitty de l'obra El misteriós Jimmy Samson, al Teatre Torrent de les Flors. Anys més tard, aquest personatge fou, en certa manera, recuperat per al conte El bany, dins l'obra Vint-i-dos contes.[8]
Durant la seva infància llegí sobretot els autors catalans clàssics i moderns, com Jacint VerdaguerRamon LlullJoan MaragallSagarra i Josep Carner, entre altres, segurament influïda per l'ambient bohemi que es respirava a la casa familiar.[11]
El 30 de maig de 1920 participà en el drama Quince días de reinado a l'Escola Lurdes. En el mateix acte també hi recità el poema en català La negra.[13]
El 1921, el seu oncle Joan s'instal·là a casa de la família i els canvià l'estil de vida tot imposant-hi austeritat i ordre convencional. Mercè Rodoreda el tenia idealitzat arran de les cartes que n'havia rebut anteriorment i acabà casant-s'hi[7] el 10 d'octubre de 1928, el dia del seu vintè aniversari, a l'església de la Bonanova. Ell tenia catorze anys més que ella i, a causa del grau de consanguinitat, necessitaren la dispensa papal.[14]
Joventut (1921-1938)[modifica]
Després del casament, el matrimoni anà a París de viatge de nuvis, i després s'instal·là en una casa del carrer de Saragossa.[15] El seu marit havia estat a l'Argentina de ben jove i n'havia tornat amb una petita fortuna.
El 23 de juliol de 1929 nasqué el seu únic fill, Jordi Gurguí i Rodoreda. A partir d'aquest moment, Mercè Rodoreda començà a fer proves literàries, per a aconseguir alliberar-se de la dependència econòmica i social que li comportava la monòtona vida de casada. Fou així que començà a concebre l'escriptura com un ofici.[14] Cada dia es tancava durant una estona en un colomar blau que hi havia a la casa materna de Manuel Angelon, que possiblement després li serví d'inspiració per a incloure a La plaça del Diamant el colomar.[16] Durant aquell temps, escriu versos, una comèdia teatral (que roman desapareguda) i una novel·la.[16] Entretant, fou proclamada la Segona República.

Afetitó no controlat nº 46 per el mes de mars 2020

Hivern
Demà passat et veuré i he pensat
parlar-te de l´estiu, de veles plenes,
de cenyir-se als vertígens de l´escora,
del sol a la pell, de la mar als llavis;
d´abandonar-se un desig oceànic.

Parlar-te d´ones que et gronxen la son,
a les nits on trobes, per ancorar-hi,
qualsevol cala amable; de banyar-se,
en alta mar, durant les encalmades;
de l´aigua lenta que dorm en llits d´alga.

Parlar-te dels estels i les marees
que porten a les badies secretes
on l´arena és més blanca que la neu
I on sempre és l´estació dels amants.

Poema de Josep Lluis Aguiló del llibre Banderas dins la mar